La rehabilitació i el manteniment han de ser peces clau i prioritàries de la política d’habitatge a curt, mig i llarg termini. Ho són a Europa des de fa molts anys. A Catalunya i a l’Estat espanyol, malauradament, ni ho són ni ho han estat fins avui.

El cost econòmic i social de la urbanització expansiva, l’antiguitat i l’estat del parc d’habitatges, els requeriments de millors prestacions i accessibilitat, el compromís mediambiental, aquestes i moltes altres amenaces són les que han conduït als països avançats a apostar per la rehabilitació i el manteniment dels edificis.

Cap a una proposta assenyada i reflexiva

La rehabilitació a Europa i a l’Estat espanyol

La rehabilitació i manteniment dels edificis s’ha demostrat a tot Europa com un motor de l’economia local i ben arrelada a la ciutat, al poble i al barri, gràcies a la seva capacitat de dinamització de l’activitat de proximitat. També és un sector intensiu en ma d’obra, el que comporta la generació de molts més llocs de treball que altres sectors (la relació amb l’obra nova és d’1,5). Una altra de les virtuts de la rehabilitació i el manteniment és que es tracta d’un sector molt equilibrat i poc sensible als efectes fluctuants del mercat de la nova construcció, molt vulnerable a l’acció especulativa. En un altre ordre de coses, aquest sector representa una nova forma d’entendre el desenvolupament econòmic i social, en el camí sostenibilista. En la promoció d’aquesta activitat, les administracions de molts països europeus hi han tingut un paper clau, ja que han creat el marc normatiu, legal, econòmic i de gestió per tal d’afavorir-la.

A diferència dels països europeus del nostre entorn, a Catalunya i a l’Estat espanyol no s’ha fet fins avui una aposta decidida per la rehabilitació i el manteniment. Com a conseqüència, tots aquests avantatges que acabem d’enumerar, els hem perdut i posar en marxa un sector tant complex com aquest no s’improvisa ni es consolida amb una baixada de l’IVA durant 2 anys. Quan Espanya es vanagloriava de tenir un sector amb una gran vitalitat en el que es construïa tant com a França, Alemanya i Itàlia juntes, en aquells països on anaven reforçant el sector de la rehabilitació, ara gaudeixen dels efectes d’un esforç i d’unes polítiques d’habitatge pensades a mig termini.

Una proposta del Govern, tímida i de curt abast

El foment de la rehabilitació és un dels eixos destacats de la proposta del Govern de l’Estat per a un acord polític que rellanci l’ocupació a Espanya. Per una part, reducció de l’IVA fins al 8% durant un període de dos anys i deducció del 10% de l’IRPF fins a 12.000 euros per a les rendes inferiors als 33.000 euros, únicament pels treballs de rehabilitació energètica i d’accessibilitat. Una proposta realment tímida i poc compromesa, que queda lluny del 5,5% d’IVA que tenen a França o de deduccions de més del 30% en l’IRPF d’Itàlia.

L’any 2003, la Comissió Europea ja autoritzava la reducció de l’IVA amb un mínim del 5,5% per als treballs de rehabilitació i manteniment dels habitatges, com a resposta a un clam de diversos països que volien promoure l’ocupació i aflorar l’economia submergida. Molts països s’hi van acollir, en el seu camí d’incentivar una veritable política de rehabilitació. I ara aprofiten les rendes d’aquesta aposta.

La proposta del Govern és una proposta d’un abast molt curt, que no comprèn la importància i els beneficis globals que aquesta pràctica genera i que no comportarà els efectes esperats en termes d’ocupació. La qüestió clau està en si creiem veritablement en la rehabilitació o no hi creiem. Utilitzar la rehabilitació en un marc estrictament conjuntural com l’actual no és bo, ja que genera un fals debat sobre si incentivar-la vol dir recolzar un sector que ha estat una de les peces clau en la generació de la crisi que estem vivint. I no és així! La rehabilitació és una altra cosa.

De que parlem, quan parlem de rehabilitació?

Fomentar la rehabilitació vol dir atendre un objectiu de llarg abast i que res té a veure amb l’especulació immobiliària i molt amb donar resposta a les necessitats reals de les persones de la forma més eficient tant econòmicament com mediambiental. Els beneficis socials, econòmics i mediambientals de la rehabilitació són immediats i tangibles, ja que és la forma de millorar la qualitat de vida de la població, d’arrelar els residents en el seu entorn, de mantenir la ciutat viva, d’impulsar activitat econòmica, de preservar el patrimoni i de garantir la pervivència dels espais públics com a lloc de trobada, d’intercanvi, de cultura i de cohesió social.

No podem pensar en la rehabilitació com a una mesura circumstancial per apaivagar o per sortir de la crisi i menys amb mesures conjunturals de curta volada. La rehabilitació és el resultat d’un procés que partint d’una decisió política ferma s’ha d’anar arrelant en la societat i en el teixit econòmic de forma progressiva i sòlida. Si la rehabilitació estigués normalitzada al nostre país, la crisi que ara pateix el sector de la construcció seria molt menys intensa i la seva recuperació molt més propera. Volem manifestar el nostre desacord amb el fals debat que s’està produint i amb la manera com el Govern ho està enfocant.

Avui cal un model que prioritzi per damunt de tot l’accés de les persones a un habitatge digne mitjançant una actuació decidida sobre el parc d’habitatges construït. Sorprenentment, el Govern, en la proposta de Llei d’economia sostenible, parla de que cal conèixer l’estat del nostre parc immobiliari per tal d’incentivar la rehabilitació. Però, on eren aquests polítics fa dos anys i fa quatre? Que no ho veuen que fem tard? i ara, amb unes mesures de xoc de curta visió proposen un pegat que no va enlloc. Creuen realment en les potencialitats de la rehabilitació i del manteniment? Perquè no han seguit el model europeu? No ens interessa un Plan Zapatero de la rehabilitació, estem a favor de mesures consistents i serioses que permetin albirar un futur coherent amb la nostra demografia i amb el nostre patrimoni construït.

La realitat és que avui la rehabilitació és una activitat econòmica marginal. Una activitat que no es reactivarà amb mesures pensades molt a curt termini i que no reactivarà el sector. Cal conèixer les causes que han dut a la rehabilitació a aquesta situació marginal i a partir d’aquí fer el que els països avançats d’Europa fan des de fa anys i que els permet mantenir una activitat econòmica equilibrada.

Gràfic de l’evolució de l’activitat d’obra nova i rehabilitació. L’entrada en vigor del CTE incideix en la davallada de la rehabilitació, ja que en d’altres països la crisi no ha afectat a aquest sector. Dades CAATEEB

Una especialització i un reglament tècnic pels edificis existents

Son moltes les mesures que més enllà d’una anecdòtica baixada de l’IVA o d’una minsa desgravació fiscal s’han de posar en marxa per agafar el tren d’Europa. Una d’elles és la modificació immediata del Codi tècnic de l’edificació (CTE) pel que fa a la seva aplicació als edificis existents, fet que està frenant de forma important, des de 2007, la poca activitat rehabilitadora del nostre país, ja que dificulta, complica, encareix i, en definitiva, desincentiva la millora del parc construït.

D’altra banda, cal promoure aquest sector en les universitats i també entre les empreses constructores per poder disposar d’un bon ventall d’especialistes. I també, com diu el Govern en una de les seves propostes més assenyades, cal conèixer per poder plantejar politiques públiques decidides que donin resposta a les necessitats reals, acompanyades dels mecanismes de gestió adients, peça clau per a tot procés de rehabilitació que es proposi anar més enllà del simple repartiment de subvencions, sovint lligades al clientelisme polític.

Evitar crear falses expectatives i treballar pel futur

Avui, la present situació de crisi global, amb un impacte especial en el sector de la construcció residencial, ha posat en boca de tots la rehabilitació. Es pensa en la rehabilitació com a taula de salvació enmig del naufragi, quan durant el boom no interessava ningú. Però la realitat és que aquesta activitat pateix també una davallada, i, ara per ara, és incapaç de sostenir el sector. Mai es van prendre les mesures estructurals adients per consolidar la rehabilitació com una garantia d’estabilitat en el sector de l’edificació i les mesures d’emergència que es plantegen no sembla que siguin capaces de garantir la seva potenciació efectiva. No podem lligar la rehabilitació a la crisi i oblidar-nos-en de nou una vegada superada aquesta.

Hem dit que no interessava ningú, però això no es ben bé cert. El nostre Col·legi, fa prop de 30 anys va fer una aposta decidida per la rehabilitació i el manteniment i tenim la satisfacció de ser un referent en el sector a nivell de tot l’Estat i fins i tot a nivell internacional, gràcies a RehabiMed. Però, malauradament, mai se’ns ha fet massa cas i ara assistim esparverats a aquesta cursa sense sentit per resoldre l’economia del país i el problema de l’atur des de la rehabilitació. La confluència d’esforços és essencial, però des de la reflexió i les accions consistents a mig i llarg termini, no amb pegats d’un dia. I compte amb donar dates, com ara que l’IVA reduït es comença a aplicar el mes de juliol, no sigui que aturem el que avui s’està fent, a l’espera d’aquesta data!!

Seguir avançant amb mesures, debat i complicitat

Nosaltres ens felicitem per totes les mesures que contribueixin de forma seriosa a consolidar aquest sector de la rehabilitació que considerem econòmica, social i mediambientalment essencial.

En tot cas, nosaltres seguirem avançant des de la reflexió i és per aquest motiu que, coincidint amb el Dia Mundial de l’Hàbitat proclamat per Nacions Unides, hem convocat pels propers 4, 5 i 6 d’octubre de 2010 el Congrés internacional Rehabilitació i Sostenibilitat: el Futur és possible (R + S = F). I per fer-ho comptem amb la complicitat de nombroses entitats del sector i de la societat civil.

______________________________________________________________________________________________________________

Recull de premsa

 Article publicat en El Periódico de Catalunya el 5 de març de 2010